Avui recorrem la capital: Sòria sobre rodes! Fent servir un símil podríem dir que, accessiblement, Sòria és com una fruita madura, fantàstica pel centre, però quan t'allunyes cap als afores…
Sòria sobre rodes comença a Mariano Granados
Començarem des del cor de la ciutat, des de la plaça de Mariano Granados. Gairebé revegetda, des de la reforma que la va fer per a vianants no ofereix cap obstacle. Hi tenim l'Oficina de Turisme, relativament nova també, no té esglaons i trobem fins i tot un taulell rebaixat en alçada per a usuaris de cadires de rodes i aparells similars.
Albereda de Cervantes
Des d'aquí ens dirigim cap a la Devesa, oficialment anomenada Albereda de Cervantes, sita al mateix lloc. Es tracta del jardí de tots els sorians per excel·lència, amb les seves amables argiles a les quals pots alimentar, la seva fauna autòctona, cents d'espècies vegetals de molt diferents parts del món, l'Arbre de la Música, la Rosaleda, una gran praderia, fonts… La majoria del terra a les parts de passeig està asfaltat i tret d'algun petit socorrell o irregularitats causades per les arrels dels arbres tampoc ens ofereix grans problemes. Cert és que no totes les portes estan accessibles, però uns metres més amunt o uns metres més avall en trobarem alguna que ens serveixi per al nostre propòsit.
Afegir que dins del parc trobem l'ermita de la Soledat amb petits graons que dificulten una possible visita. Si el que volem és prendre alguna cosa o menjar, trobarem al centre El Kiosko i a la part alta el restaurant Alto de la Devesa als quals podrem entrar estupendament.
El Racó de Bécquer
Reprenem Súria sobre rodes si sortim per la part sud tenim l'església de Sant Francesc d'Assís, supervivent d'un monestir avui en ruïnes, la planta del qual és de nau única i el seu altar major alberga un interessant retaule del segle XVI procedent de l'església de Sant Narcís; via lliure per entrar, tota la seva entrada està coberta per una àmplia rampa de fusta. Darrere d'aquest edifici trobem el Racó de Bécquer, no hi ha ni un esglaó i el ferm és ideal.
Esperó
Cap a la part nord del parc tenim el Passeig de l'Esperó, igual que Mariano Granados, des que és únicament per als vianants ens ofereix bon paviment i escassos obstacles.
És en aquesta zona del centre on s' ubica el Museu Numantino. Posseeix una rampa a cada costat de la porta i un ascensor per pujar a les plantes superiors. La porta s'obre cap a la part dels esglaons quedant molt poc espai per a la cadira al costat dels esglaons, per la resta l'interior de l'edifici està preparat perquè tots puguen gaudir del que alberga en el seu interior.
El Collado
Deixem l'Esperó i ens endinsem al Collado, el carrer principal i més transitat pels llocs. Des del seu inici fa baixada fins a la Plaça Major i podrem transitar amb total llibertat.
Plaça Major
No succeeix així en arribar a aquesta on ens esperen l'Ajuntament i el Palau de l'Audiència; hem de dir que aquí el terra deixa molt a desitjar amb un empedrat desigual i tosc que pot fer bolcar una cadira.
A més, hi ha esglaons que han intentat ser salvats amb unes rampes superposades de fusta molt poc útils i amb massa inclinació. Ja que som aquí, donem una volta per aquesta bonica zona; hem de dir que a l'edifici de l'Ajuntament ens informen que es pot entrar per un lateral (no ho hem comprovat) ens hem quedat veient la gran escalinata de la façana principal, no succeeix igual amb el Palau de l'Audiència i l'església de la Major, ambdues construccions perfectament accessibles per les seves portes principals.
Romànic
Però si el que ens agrada veure és romànic del bo anem, d'aquell que a Súria abunda i no defrauda a la vista, no podem deixar de visitar Sant Joan de Rabanera, Santo Domingo i les ruïnes de Sant Narcís. Vam fer la revisió mèdica de Súria sobre rodes sobre aquests monuments.
ESGLÉSIA DE SANT JOAN DE RABANERA
Al primer d'ells podem accedir des del Coll per la Plaça de Sant Esteve amb un paviment bo, hi ha un poquet de costa però suportable. L'entrada ens ofereix un penyíssim esglaó, caldrà un cavallet per salvar-lo, no és gaire greu però el desnivell aquí està. De tota manera, mereix la pena anar per contemplar el seu bonic pòrtic procedent de l'església de Sant Narcís i donar una volta al seu voltant per gaudir dels seus elements arquitectònics.
SANT DIUMENGE
Seguim amb la nostra ruta i posem rumb en direcció oposada, travessem el Collado i comença el calvari per pujar fins a Santo Domingo, referent per antonomàsia del romànic de la capital. Avís per a navegants: ens sortim del pur centre de Súria i comencen les dificultats: mal empedrat, clavegueres trampa, gruixuts vorades, absència de rebaixos i una pronunciada costa amunt ens desafien, per no parlar de la insolidària i vergonyosa mania que li ha entrat al Consistori de renovar el ferm de molts llocs com la Plaça del Vergel amb infumables llambordes que ens fan preguntar-nos si anem cap endavant amb això de l'accessibilitat o anem com els crancs…
Finalment, amb gairebé sang, molta suor i llàgrimes, arribem. Aquest pedaç monument comença amb un pati amb dos graons, però no hi ha problema, una rampa per un lateral ens salva la papereta.
La grandiloqüència de semblant façana ens convida a mirar constantment cap amunt però ull! la llamborda ens retorna a la realitat i més a la realitat ens retornen aquest parell d'esglaons que ens esperen a la porta.
RUÏNES DE SANT NARCÍS
L'última església de les tres citades té fàcil accés des del Coll pel Carrer Reial (és costa avall), es troba en estat de ruïna i sol estar clausurada excepte quan es realitzen espectacles i altres activitats.
Concatedral de Sant Pere
Ara ens dirigim cap al Duero i els seus encants no sense abans passar per la Concatedral de Sant Pere. Ja sabeu, ens allunyem més encara del centre amb la qual cosa els rebaixos en les voreres, entre altres coses, són molt cars de veure. A la porta hi ha una petita rampa però amb incòmodes sobresalts al que cal afegir que l' estructura de fusta de la porta forma un graó. No us preocupeu, a la part lateral de l'edifici hi ha una entrada tot i que el terra per arribar-hi és malíssim amb un empedrat de grans cants. Per poder entrar per aquí cal demanar-ho i cal pagar, però el preuat claustre romànic que ens dona la benvinguda fa que se'ns passi el disgustillo. En el interior de la construcció hi ha rampes per salvar alguns desnivells.
Arcs de Sant Joan de Duero
Per fi és hora d'arribar fins al riu i l'entorn que tant va inspirar importants personatges com Gustavo Adolfo Bécquer o Gerardo Diego i que molt abans va atreure l'atenció dels mestres templers, l'Orde dels Hospitalaris i fins i tot d'un cèlebre ermità anomenat Saturio. Comencem el nostre recorregut pel Monestir i els originals Arcs de Sant Joan de Duero (lloc de pagament). Hi ha una rampa que ens porta fins a la porta i just on acaba la rampa un incoherent esglaó. Amb ajuda ho passem i després d'una altra petita rampa l'espectacular claustre amb la seva barreja d'estils ens saluda; el podem recórrer per un sòl d'herba i terra bastant compacta; on no podrem penetrar és a l'església.
Passeig de Sant Pol
Seguim Súria sobre rodes, després d'aquest descobriment volem conèixer la famosa ermita de Sant Saturi, patró de la capital. Creuem la carretera N-234 i arribem fins a Sant Pol, finca privada avui dia i que va ser un monestir de l'Orde del Temple que guardava l'accés a la ciutat. Ens crida l'atenció el passeig de vegetació i el petit passadís (obert al s.XVI) que haurem de travessar per seguir el nostre camí. Fins a arribar al temple del sant eremita hi ha un generós trajecte a la vora del Duero, primer de rajoles i després d'asfalt, però que ens regala un relaxant passeig amb alguna pujada i baixada que una altra.
Sant Saturi
Seguim el nostre Súria sobre rodes, assolim el nostre destí segons comença també finalitza la nostra visita ja que només per arribar fins a les reixes de l'entrada al lloc cal salvar un tram d'aproximadament una dotzena d'esglaons i ja a l'interior i a la capella se succeeixen els esglaons per doquier. Està inaccessible de tot punt i és que, allà pel segle VI, Sant Saturi va triar una cova per instal·lar-se enclavada en un paratge de bellesa sense igual, però d'escarpades roques.
Amb la tristesa que encara no puguem visitar el lloc, però amb l'esperança que se li posi una prompta solució, tornem a recórrer de tornada aquest agradable trajecte i aturem al bar Soto Playa perfectament preparat per a la vida moderna.
Mirador dels Quatre Vents
Arriba a la seva fi el nostre viatge per aquesta ciutat que veiés néixer Alfons VIII i ho fem des d'un lloc amb unes vistes espectaculars, el Mirador de Quatre Vents i l'ermita del Miró. Aquesta última té un esglaó, tot i que sol estar tancada al públic.
L'entorn està perfectament adaptat i des de l'esmentat mirador obtindrem una bella panoràmica de Súria des de les altures.
Des d'allà arribaràs a veure el riu Duero, Sant Saturi, les restes de la muralla i tota la natura que envolta aquesta urbs que, no sense dificultats, però mereix la pena visitar i és que com diu la cançó… "Sòria què llinda ets!". Aquí acabem el nostre Súria sobre rodes.
Gràcies als nostres amics del diari sorià El Dia de Súria per les fotos a la nostra companya.
